Quan era nena, sovint, si tenia algun problema o situació que em feien sentir malament o vulnerable, la meva mare obria els braços, m’abraçava i em deia: Vols tornar a la panxa? Ens foníem juntes, tancava els ulls, em posava a l’alçada de la panxa arraulida entre els seus braços i es parava el món. En aquell precís instant no hi havia res més que la perfecta unió i s’esvaïen totes les preocupacions de nena.
Ara, ja mare, he fet aquest exercici amb els meus de fills i puc dir que revisc cada segon de pau entre els braços de la meva mare. I al mateix temps sento que connecto amb la meva filla o el meu fill en instants d’amor i fusió sanadors.
Que per moltes generacions ens acompanyi aquest úter sagrat que ens protegeix, ens acull, ens bressola i estima.
I que aquest Amor tan gran que ens desperta ser mares ompli la Mare Terra de goig.
I vosaltres? Torneu a la panxa? T’animes a compartir com connectes tu amb els teus?
