Intento deixar aflorar tots els meus sentiments per traduir en paraules com us estimo, però no sóc capaç.
Procuro obrir-me, conèixe’m, indagar-me, sentir-me tota, omplir-me per regalar, buidar-me de les carències per ser més i més a prop vostre. Per entregar-me com m’agradaria. Però no ho aconsegueixo. Sento que mereixeu més del que us ofereixo i del que sóc capaç de donar-vos, només pel fet de ser. Tanmateix, m’heu escollit i no és una qüestió d’atzar que fem part del camí plegats.
I vosaltres, em regaleu les vostres mirades d’Amor pur, m’entregueu tot el que teniu només pel fet de ser la vostra mare. A vegades, m’agradaria poder desfer-me de tot això. D’aquest paper. Potser seríem més lliures. Anirem trobant la manera plegats, espero.
Segons m’han explicat jo us estimo com ningú, però no ho sento així.
Us estimo molt molt i molt. Fins l’infinit i més enllà perquè no hi ha res equiparable a desitjar un fill i una filla, gestar-los i acompanyar-los.
Però quan m’aturo i em deixo sentir, em visc infinitament més estimada per vosaltres del que mai us podré estimar jo. En el fons, és com si estimar-vos a vegades em fes por. Em fa por fer-vos esclaus d’aquest vincle, em fa por no saber deixar distància, em fa por no retirar-me a temps…
A vegades m’espanta acostar-me a les ombres que vaig descobrint en aquest viatge a la maternitat que m’ha banyat en tanta lucidesa.
Seguiré escoltant-me, construint-me, escoltant-vos i prenent la vostra guia per acompanyar-vos com mereixeu en aquesta aventura. Gràcies per escollir-me.
Us estimo i em sento estimada i regalada com mai i en desmesura.
Gràcies!
