A vegades em sento atrapada vivint a càmera lenta. La vida em sorprèn fent una pausa als meus plans. Sembla que d’un moment a l’altre tot ha d’encaixar, però de cop i volta tot es para. Com si en sentís en mi el silenci de l’Univers. I plàcidament em vaig deixant portar per aquest silenci.
I és llavors quan escolto les preguntes.
És llavors quan sento que visc.
És llavors quan intueixo el misteri de la vida que se m’escapa.
És llavors quan m’adono de quan tinc per aprendre.
És llavors quan em sé meravellosament acompanyada en aquest viatge.
És llavors quan m’assalten els dubtes.
És llavors quan les pors em travessen fredes i crues per posar-me en el meu lloc, respirar, mirar-les als ulls i intentar tirar endavant despullant-me d’elles.
És llavors quan em sento lliure.
És llavors quan em sé al servei de la vida que m’ensenya i m’acompanya en l’entramat d’un pla diví perfecte, que no recordo, però m’encanta.
És llavors quan em sento fresca, viva, encisada, sorpresa i expectant per saber què n’havia d’aprendre en aquesta pausa.
Ben acollit serà! Abraço amb Amor tot allò que m’espera.
