Una manta de núvols cobreix el cel matiner. Núvols espessos de llum freda d’hivern. Núvols plens d’una pluja sana que ja necessitem. Aigua. Aigua que ens asserena i neteja per dins. Miro per la finestra esperant l’instant en què comenci a ploure. Desitjant sortir descalça i nua de totes les vestimentes a que em purifiqui l’aigua. Que m’amari per tot. Sentint cada carícia, cada regalim, i com la frescor em cala per dins i em desvesteix fins ser una amb la pluja, amb els núvols, amb el cel, amb aquest hivern que ja deixa intuir les primeres tardes allargades. Ja em puc imaginar: cabells xops, el cos fresc, els peus a terra, les mans al cel, la mirada a l’infinit i el cor ple de gratitud per aquest bany improvisat, matiner, hivernal, ancestral i purificant.
Pluja fina que cau fins a l’ànima. Aigua dolça que beneeix la vida. Ja plouen pètals d’ametller. L’hivern deixa entreveure les primeres clarianes.
